La sala llarga
dimarts, 21 d'abril de 2009
- Projecte: Maquetació llibre
- Client: Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Reus
- Llibre de 320 pàgines.
- Paper: interior Registre Os de 112 gr (10 plecs de 16 pàgines)
- Interior Estucat mat de 115 gr (12,5 plecs de 16 pàgines)
- Portades Invercote de 300 gr amb solapes i plastificades.
- Color: 1 tinta
- Tiratge de 500 ud
Disseny i maquetació del llibre 'La sala llarga i altres escrits'. D'Antònia Abelló i Filella, edició i estudi introductori de Carme Puyol Torres. Edita l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Reus.
La sala llarga és un relat testimonial i memorialístic que Antònia Abelló (Reus, 1913–1984) va escriure com un exercici de catarsi necessari i d’efecte balsàmic en la seva ànima malmesa per uns fets que marcaren la seva trajectòria: la fi de la Segona República, la repressió política i l’empresonament. Constitueix un desafiament personal per a entendre’s a si mateixa i per a intentar ser compresa. I també hi ha un component ètic: el deure de la memòria contra l’oblit.
La seva veu escrita se’ns presenta viva, com una pintura encara fresca. A través de La sala llarga coneixem els racons de la memòria d’Antònia Abelló. El seu relat és una instantània fidel de les condicions de vida de la presó política, en reflecteix tot el patiment, el dolor, la desesperació, les estratègies per sobreviure amb dignitat a aquella tragèdia vital, i també ens transmet les històries de les companyes. I en paral·lel, fa transcórrer els records de la seva infantesa, adolescència i joventut. Són baules soltes que trenades conformen les traces essencials de la seva identitat.
El paper en blanc esdevé el seu espai de llibertat en un marc polític que la negà a tothom. Escriure les vivències, els records era l’únic conjur de què disposava per defensar-se contra l’anorreament de la memòria republicana imposada pel règim de Franco. Antònia Abelló ens deixà La sala llarga com el llegat més important i més íntim. Nosaltres l’hem volgut rescatar de l’oblit i posar-lo a la llum pel seu valor testimonial, i també com homenatge i reconeixement per la seva fidelitat a una idea de país basada en la democràcia, que implica la lliure expressió del pensament, de les idees, i el dret i la capacitat d’un poble per decidir el seu futur. És també una forma de rescabalar-la per la injustícia del seu empresonament i pel pacte amnèsic de la Transició que silencià els delictes contra la llibertat i la dignitat humanes comesos durant el franquisme. Es passà full amb massa rapidesa, i les veus d’aquells que havien patit una repressió del tot injustificada quedaren amagades. Aquesta edició s’emmarca en l’actual esforç col·lectiu per recuperar la memòria històrica dels vençuts. Encara ens són necessàries les seves veus per a dur a terme un seriós exercici d’anàlisi d’una part de la història recent que ens ha estat negligida i, alhora, perquè aquestes persones puguin recuperar amb orgull una part de la seva vida i la dignitat individual.
Antònia Abelló presentà la novel·la al premi Prudenci Bertrana, tenia doncs la voluntat d’establir contacte amb un possible públic. Hi havia un desideràtum que hem acomplert, perquè una producció escrita no acaba d’adquirir la seva veritable dimensió si no arriba al seu interlocutor i destinatari natural: el lector. Com diu Josep M. Castellet: «No hi ha una obra literària totalment acabada sense una recepció per part del lector. Sempre hi ha dos subjectes polaritzats –escriptor i lector– i, per tant, dues operacions al voltant de la creació».